Cadira

(Post 23. 15/10/2010. La Paz, Bolivia)

Una cadira no crida l’atenció a ningú. Sigui de plàstic dur, vermella amb l’insígnia blanca i lluent de la Cola-Cola al respatller, com si és de la fusta més fina, entapissada en un matí de diumenge xafogós de l’estiu barceloní, aquell que et va fer mandra anar a la platja amb la parenta per por que s’adonés que t’està creixent panxa.

T'asseus a la primera cadira que trobes, tenint en compte que tu mai crides l’atenció. No és no tinguis autoestima. La incipient panxa d’aquell estiu en la que vas entapissar les cadires del menjador de casa, aquell típic diumenge barceloní i xafogós, ja va prenent forma, i saps que serà impossible que perdi aquest volum esféric. La barba ni te l’afaites, i quan ho fas és per fer-ho a corre-cuita perquè vas a la feina, i sempre t’equivoques en mesurar correctament a quina alçada deixar les patilles. La miopia ha provocat que duguis ulleres per a tot. Ja ni recordes quan portaves aquella capseta de plàstic blau que anunciava un antidepressiu que la farmacèutica et va regalar i que obries en moments trascendents, o que volies fer trascendents: treies les ulleres i el poder de veure’s miop donava a tot un aire més interessant. També has deixat les ulleres de pasta per la gran novetat que et van vendre a ca l’oftalmòleg. Vidres a l’aire, en diuen. Que, bàsicament, és vendre menys quantitat d’ullera a un preu més elevat, pel simple fet d’anar a la moda. A la moda de la teva edat, clar, perquè els joves cada vegada porten ulleres més grans.

El més greu, en la teva opinió, es el creixement desorbitat i descontrolat de pèls en llocs inòspits, com les narïus i les orelles. Sempre reies dels avis que tenien les tisoretes sobre l’estant del lavabo per tallar-se’ls; ara tu estàs pensant en comprar aquest rasurador que anuncien de matinada per televisió, just després de que t’hagis corregut per segona vegada amb una pel·lícula pornogràfica d’un canal local.

Però t’asseus a la cadira desconeguda i notes que algú et mira. Realment, no saps ni qui és, ni d’on vé, ni si és real. Pero n’estàs conveçut. Alces la mà de forma instintiva per acomodar-te el serrell; de fet, el poc serrell que et queda, després de que a cada dutxa matinal vegis com cau el que abans era l’enveja dels tupès. Et reclenxines, evitant fer-ho amb sal·liva com normalment ho fas a casa abans de sortir a la feina i el pot de la colònia és buit. No fos cas que aquest voyeur –mai has sabut si hi ha femení per aquesta paraula, voyeur- fos un/a tiquismiquis, i s’escandalitzés per un poc de sal·liva de res.

Mires al voltant i no veus ningú. Ningú que t’estigui mirant, perquè el lloc és ple de gent desconeguda. Agafes les ulleres per la patilla esquerra. No saps perquè sempre és el mateix ritual: enteles el vidre esquerre, i amb la punta de la camisa el neteges. I després, repeteixes l’operació. Amb el vidre dret. Mai t’havies parat a pensar perquè aquest ritual, ni saps amb quina freqüència el fas.

Et poses nerviós i treus de la butxaca de la camisa un paquet arrugat de tabac negre. Sense filtre. Busques l’encenedor a la butxaca d’un pantaló amb els baixos arrugats, i l’encens. Una cigarreta arrugada, com el paquet i el pantaló. Penses si també com la teva existència.

Ja ni saps quina hora és, i segueixes assegut a la cadira desconeguda, invisible. De fet, ha passat desapercebuda per a tu des del moment en el que t’has assegut. Ni t’ha importat. Però, el que consideres més cruel, és que ni la cadira s’ha fixat en qui eres, ni si eres important. Per la cadira, seràs igual o més invisible que ella mateixa. Com a mínim, la podran definir segons el seu material o la seva comoditat. A tu, ni això. El teu grau d’invisibilitat és tan gran que ni t’has adonat que fa temps, des que vas arribar, que seus sol en una cadira de merda en un descampat solitari; en una cadira que, com a mínim, té la dignitat d’estar impassible en un lloc tan inòspit. I tu, com sempre, tan covard, escapes quan t’adones de la realitat que t’envolta, provant d’escapar d’una solitud que t’acompanya allà on vagis.

(Escrit el 22/8/2010, en un tren camí a San José de Chiquitos, Bolívia)