Cine

2comentaris
(Post 25. 30/10/2010. La Paz, Bolivia)

Me estoy aficionando a ir al cine. De nuevo. Tuve mi época, de joven, cuando estudiaba Comunicación Audiovisual, en el que ver cine, además de estar dentro de la currícula, me ocupaba gran parte de mi vida. Y hasta empecé un blog de crítica cultural, más que humilde, que por suerte ya no existe.
Pero el retorno a las salas de cine, sobretodo a la Cinemateca, me han hecho volver a querer escribir sobre eso. Hasta la idea de crear un blog sólo dedicado a eso.
Pero todo a su tiempo. Empezaré hoy con mi crítica a 'Lucho San Pueblo'.

'Documento'
Considerar 'Lucho San Pueblo', del padre Eduardo Pérez Iribarte, de película, es una aberración. Es un insulto al cine propiamente dicho. Un ataque al cinéfilo que paga su boleto para entrar a la sala y espera deleitarse o evadirse durante unos minutos de su vida con un producto que es un arte.
No por el hecho de no ser un filme de ficción. Hay cine más allá de ese que llena las multisalas con producciones norteamericanas con actores multimillonarios; ese cine que, a mi humilde parecer, es el que todavía permite que se considere un arte todo el mundo del celuloide.
Así que no es una película de ficción. ¿Un documental? Otra aberración. Un documental tiene algo más que 'Lucho San Pueblo'. Porque usa el lenguaje cinematográfico de la misma forma que lo haría cualquier otra proyección.
Si hay que decir que es algo, 'Lucho San Pueblo' podría ser un 'documento'. Para eso sí que sirven todos los testimonios que recuerdan la figura de Luis Espinal Camps, jesuita catalán asesinado en marzo de 1980 y una figura todavía admirada en Bolivia. Pero, para eso, mejor era hacer un libro, una obra de referencia, antes que una aberración cinematográfica.
Si Espinal viera su película (?), haría una crítica demoledora. Su gran conocimiento de cine no le permitiría ser benévolo, a pesar del trasfondo y objetivo de la cinta. El padre Pérez se pasa de presuntuoso con una filmación que es demasiado moralista y a la que le sobran, con total seguridad, 90 de los 98 minutos que dura.
Entrar en los detalles más formales del filme daría para un libro entero de errores que no se deben cometer para no irritar al espectador. Mala imagen, mal sonido, mal guión, mala producción, mal montaje, mala actuación. Terrible quizá se queda corto para definirlo.
Y eso ya es suficiente para desprestigiar la película.
No obstante, parte positiva hay. La recuperación de imágenes de archivo de la época, de los documentos originales de Espinal. Poco más.
¿Hacía falta una película como ésta, de verdad?

- Ficha técnica
Título: Lucho San Pueblo
Director: Eduardo Pérez Iribarte
Reparto: Walter Gómez, Richard Loayza, Benjamín Espejo
Duración: 98 minutos
Puntuación: *
Vista el 29/10/2010 en la Cinemateca boliviana (mapa)

Vacío

1 comentaris
(Post 24. 19/10/2010. La Paz, Bolivia)
No quiso una despedida, y salí de casa con el 'hasta luego' habitual. Su habitación quedó vacía, sin pantalones por recoger en el suelo, sin libros sobre una cómoda desordenada, la cama deshecha como siempre. Fue un 'hasta luego' con visos de adiós, aunque no por siempre. Por un largo tiempo, seguro.
Sentado en la silla frente a mi ordenador, lleno de textos escritos por otros desde todas las partes del mundo, revisé el reloj cada segundo pensando en cuándo se iba. 
Una escapada a un acto intranscendente rompió el ritmo monótono a media mañana. Llegué puntual, como casi siempre, a una sala de un buen hotel vacía. El retraso de más de una hora acabó con un almuerzo de patatas fritas en bolsa de plástico y media botella de refresco de cola, que vacié demasiado rápido para aplacar los ruidos intestinales, que desde hace tiempo piden algo más de alimento.
Pero todo eso ya estaba previsto, así que no fue tan grave. 
Tras siete meses (mañana se cumplen) de mi regreso, nunca me había sentido así. Había pasado por indiferencia, resignación, odio... pero nunca por el vacío. Por mucho que me rodee de gente, que trate de reirme con bromas que no llego a entender hasta que la repiten por segunda o tercera vez, que busque alternativas... Siempre vuelve el vacío. 
Nunca fui de buscar aprobación, homenajes, premios, reconocimientos. Mi timidez, que trato de esconder bajo una máscara de seguridad que cada vez es más difusa, debe tener parte de la culpa de ello. Pero de ahí al ninguneo... Sí, esa es la palabra. Es como si no pudiera entrar en la burbuja creada, quizá por selección natural. Y, sinceramente, tampoco quiero entrar. Tanto egocentrismo, tanta competición. Tanta mierda sin motivo. Quizá, por el hecho de ser el raro, el de fuera, el invasor. Cuando en ningún momento he querido eso, ni he hecho nada para que se me considere así. O eso creo. Por eso no lo entiendo. Me siento más lejos que el último mono. 
Me volví a sentar en mi silla, frente a mi ordenador, que seguía escupiendo textos de otros desde todas las partes del mundo, esperando que pasaran las horas. Ya se había ido, y el vacío se hizo mayor. Silencio. Llegué a tener miedo de que mis labios, resecos por el clima paceño, se unieran en uno solo y que no se volvieran a separarse nunca más. Un pase sutil con la lengua humedecida con esmero solucionaron momentáneamente el dilema.
Y regresé a casa, a mi habitación solitaria y más ordenada de lo habitual. Pero vacía hasta de frío.

Cadira

2comentaris
(Post 23. 15/10/2010. La Paz, Bolivia)

Una cadira no crida l’atenció a ningú. Sigui de plàstic dur, vermella amb l’insígnia blanca i lluent de la Cola-Cola al respatller, com si és de la fusta més fina, entapissada en un matí de diumenge xafogós de l’estiu barceloní, aquell que et va fer mandra anar a la platja amb la parenta per por que s’adonés que t’està creixent panxa.
T'asseus a la primera cadira que trobes, tenint en compte que tu mai crides l’atenció. No és no tinguis autoestima. La incipient panxa d’aquell estiu en la que vas entapissar les cadires del menjador de casa, aquell típic diumenge barceloní i xafogós, ja va prenent forma, i saps que serà impossible que perdi aquest volum esféric. La barba ni te l’afaites, i quan ho fas és per fer-ho a corre-cuita perquè vas a la feina, i sempre t’equivoques en mesurar correctament a quina alçada deixar les patilles. La miopia ha provocat que duguis ulleres per a tot. Ja ni recordes quan portaves aquella capseta de plàstic blau que anunciava un antidepressiu que la farmacèutica et va regalar i que obries en moments trascendents, o que volies fer trascendents: treies les ulleres i el poder de veure’s miop donava a tot un aire més interessant. També has deixat les ulleres de pasta per la gran novetat que et van vendre a ca l’oftalmòleg. Vidres a l’aire, en diuen. Que, bàsicament, és vendre menys quantitat d’ullera a un preu més elevat, pel simple fet d’anar a la moda. A la moda de la teva edat, clar, perquè els joves cada vegada porten ulleres més grans.
El més greu, en la teva opinió, es el creixement desorbitat i descontrolat de pèls en llocs inòspits, com les narïus i les orelles. Sempre reies dels avis que tenien les tisoretes sobre l’estant del lavabo per tallar-se’ls; ara tu estàs pensant en comprar aquest rasurador que anuncien de matinada per televisió, just després de que t’hagis corregut per segona vegada amb una pel·lícula pornogràfica d’un canal local.
Però t’asseus a la cadira desconeguda i notes que algú et mira. Realment, no saps ni qui és, ni d’on vé, ni si és real. Pero n’estàs conveçut. Alces la mà de forma instintiva per acomodar-te el serrell; de fet, el poc serrell que et queda, després de que a cada dutxa matinal vegis com cau el que abans era l’enveja dels tupès. Et reclenxines, evitant fer-ho amb sal·liva com normalment ho fas a casa abans de sortir a la feina i el pot de la colònia és buit. No fos cas que aquest voyeur –mai has sabut si hi ha femení per aquesta paraula, voyeur- fos un/a tiquismiquis, i s’escandalitzés per un poc de sal·liva de res.
Mires al voltant i no veus ningú. Ningú que t’estigui mirant, perquè el lloc és ple de gent desconeguda. Agafes les ulleres per la patilla esquerra. No saps perquè sempre és el mateix ritual: enteles el vidre esquerre, i amb la punta de la camisa el neteges. I després, repeteixes l’operació. Amb el vidre dret. Mai t’havies parat a pensar perquè aquest ritual, ni saps amb quina freqüència el fas.
Et poses nerviós i treus de la butxaca de la camisa un paquet arrugat de tabac negre. Sense filtre. Busques l’encenedor a la butxaca d’un pantaló amb els baixos arrugats, i l’encens. Una cigarreta arrugada, com el paquet i el pantaló. Penses si també com la teva existència.
Ja ni saps quina hora és, i segueixes assegut a la cadira desconeguda, invisible. De fet, ha passat desapercebuda per a tu des del moment en el que t’has assegut. Ni t’ha importat. Però, el que consideres més cruel, és que ni la cadira s’ha fixat en qui eres, ni si eres important. Per la cadira, seràs igual o més invisible que ella mateixa. Com a mínim, la podran definir segons el seu material o la seva comoditat. A tu, ni això. El teu grau d’invisibilitat és tan gran que ni t’has adonat que fa temps, des que vas arribar, que seus sol en una cadira de merda en un descampat solitari; en una cadira que, com a mínim, té la dignitat d’estar impassible en un lloc tan inòspit. I tu, com sempre, tan covard, escapes quan t’adones de la realitat que t’envolta, provant d’escapar d’una solitud que t’acompanya allà on vagis.

(Escrit el 22/8/2010, en un tren camí a San José de Chiquitos, Bolívia)